Ferides emocionals de la infància: com afecten la maduresa?

T’has preguntat mai per què una xicoteta crítica del teu cap et paralitza per complet? O per què sents un pànic desproporcionat quan la teua parella tarda a respondre un missatge? Sovint ens culpem perquè som massa sensibles o intensos, sense entendre que, en realitat, no reacciona l’adult que som hui, sinó l’infant que vam ser.

Caminem per la vida creient que hem deixat arrere la infància, però la neuropsicologia moderna ens confirma una cosa sorprenent i alhora reptadora: tal com titula Van der Kolk el seu llibre, el cos porta el compte. El que no es va resoldre els primers anys de vida no desapareix, s’amaga en el nostre sistema nerviós esperant que el vegen.

Què són les ferides emocionals de la infància

No parlem necessàriament de grans catàstrofes, com ara abusos o negligències greus. Experts com el Dr. Gabor Maté, referent mundial en trauma i addicció, expliquen que el trauma no és només tot allò roín que ens van passar, sinó també «tot allò bo que no ens van passar».

Les ferides emocionals són petjades neurològiques i psicològiques deixades per necessitats no satisfetes en etapes crítiques del desenvolupament. Si et va faltar validació, seguretat, autonomia o afecte físic, el teu cervell va interpretar eixe dèficit com una amenaça a la teua supervivència. Per protegir-te vas desenvolupar mecanismes de defensa. Aquells mecanismes, que et van salvar de menut, són els que sovint et limiten d’adult.

Tipus de ferides emocionals en la infància

Encara que cada història és única, la psicologia ha identificat uns patrons comuns. El model més estés (popularitzat per autors com Lise Bourbeau) classifica estes experiències en cinc ferides fonamentals, cada una amb la seua «màscara» o defensa:

1. Per abandonament: sorgix davant la falta de presència física o emocional dels cuidadors. L’adult que té esta ferida tem la soledat i tendix a desenvolupar dependència emocional, buscant desesperadament validació externa per a sentir-se segur.
2. Per rebuig: ocorre quan el xiquet va sentir que la seua existència no era benvinguda o acceptada. D’adult, la defensa és l’escapatòria o l’aïllament. Són persones que preferixen no vincular-se per no haver de patir el dolor de ser rebutjades de nou.
3. Per humiliació: naix quan el xiquet va ser ridiculitzat o avergonyit per les necessitats que tenia o pel seu cos. Genera adults que, inconscientment, busquen tindre cura de tots menys d’ells mateixos, i obliden les pròpies necessitats per tal de «ser útils» i evitar la vergonya.
4. Per traïció: sorgix quan les figures d’aferrament no van complir les promeses o van trencar la confiança. L’adult es torna controlador i desconfiat, i creu que si no ho supervisa tot tornaran a ferir-lo.
5. Per injustícia: es forma en entorns freds i autoritaris, on s’exigia el rendiment per damunt de l’afecte. Crea adults rígids i perfeccionistes, desconnectats de les pròpies emocions per tal de ser «correctes» i evitar problemes.

Com afecten les ferides infantils en la vida adulta

Com explica el psiquiatre Van der Kolk en el llibre esmentat més amunt, quan una ferida s’activa, la part racional del cervell s’apaga temporalment i entrem en mode supervivència. Això es traduïx en:

• Relacions tòxiques: repetim patrons familiars dolorosos perquè, paradoxalment, el que coneixem ens resulta més segur que el que no coneixem.
• Autosabotatge: la por de l’èxit o de ser vist pot frenar la nostra carrera professional.
• Símptomes físics: l’ansietat crònica, els problemes digestius o la fatiga solen ser manifestacions somàtiques d’emocions reprimides.
• Desregulació emocional: tenim reaccions explosives (ira sense mesura) o implosives (depressió i apatia) davant de detonants quotidians.

Com es reconeixen i es comencen a curar estes ferides

La bona notícia és que la neuroplasticitat ens permet curar-nos. No podem canviar el passat, però sí que podem canviar la relació que tenim amb ell.

Curar-se implica:

• Autoconsciència («mindfulness»): observa com reacciones. Quan sentes una emoció desbordant, pregunta’t: «quina edat sent que tinc ara mateix?». Si et sents menut, indefens o atemorit, és la ferida que parla.
• Validació: deixa de jutjar-te. En lloc de dir-te «que fava que soc per plorar», dis-te «és normal que em senta així, perquè això em recorda quan ningú m’escoltava».
• «Reparenting» (recriança): convertix-te en el pare o la mare que el teu xiquet interior va necessitar. Aprén a donar-te a tu mateix la seguretat, el límit i l’amor que van faltar llavors.

Curar les ferides de la infància és l’acte d’amor propi més valuós que pots fer. No ho fas per culpar els pares, sinó per alliberar el teu «jo» adult i, finalment, agafar el timó de la teua vida